En una tarda estranya, avorrida però a la vegada profitosa. Tarda de cafè, sofà, ordinador i música. Sense cap mena de dubte una combinació que porta per resultat la reflexió.
Penso i deixo de fer-ho, em relaxo, m'animo. Els meus pensaments van cap aquí i cap allà. Vaig fent.
Per no variar hi penso què faré amb la meva vida. Em poso transcendental com de costum i penso: escriu, fes un post! I aquí estic divagant.
En plena cerca. Frustració, petites esperances... Necessitat de demostrar, sentir-me realitzada. Tot just aterro en aquest món però li tinc ganes. Els temps que corren no son els millors però soc optimista, o si més no ho intento.
Busco el meu lloc, la meva oportunitat. Corro a tota velocitat darrera la meva sort però de moment no l'atrapo. Insisteixo i desprès espero a la persona que em digui:
- Marta et dono la oportunitat, benvinguda a bord!
Quants cops ho hauré somiat o esperat. Qui m’ho havia de dir que costaria tant. Encara recordo quan feia batxillerat que em deien estudia, que el futur és per als que estudien i així podràs tenir un futur millor. He de dir que com a futuristes no servirien gaire aquests que m’ho deien. Ara per ara el futur es negre. Amb carrera i cursant post grau sí, però sense feina de periodista.
Quan arribarà el moment? Només espero que no tardi gaire ja que crec que no he conegut a la meva paciència. De vegades penso que potser era verda i se la va menjar una vaca, tot i que ja m'ho deien:
- Marta paciència que és la mare de la ciència. Però res.
Segueixo esperant el moment que no arriba. Vaig fent com de costum.
no sé si la paciència és la mare de la ciència. la del periodisme, per descomptat que no!
ResponEliminafins ben aviat, marta! ànims!