dimecres, 23 de febrer del 2011

Esperant el moment que no arriba

En una tarda estranya, avorrida però a la vegada profitosa. Tarda de cafè, sofà, ordinador i música. Sense cap mena de dubte una combinació que porta per resultat la reflexió.
Penso i deixo de fer-ho, em relaxo, m'animo. Els meus pensaments van cap aquí i cap allà. Vaig fent.
Per no variar hi penso què faré amb la meva vida. Em poso transcendental com de costum i penso: escriu, fes un post! I aquí estic divagant.

En plena cerca. Frustració, petites esperances... Necessitat de demostrar, sentir-me realitzada. Tot just aterro en aquest món però li tinc ganes. Els temps que corren no son els millors però soc optimista, o si més no ho intento.

Busco el meu lloc, la meva oportunitat. Corro a tota velocitat darrera la meva sort però de moment no l'atrapo. Insisteixo i desprès espero a la persona que em digui:
- Marta et dono la oportunitat, benvinguda a bord!

Quants cops ho hauré somiat o esperat. Qui m’ho havia de dir que costaria tant. Encara recordo quan feia batxillerat que em deien estudia, que el futur és per als que estudien i així podràs tenir un futur millor. He de dir que com a futuristes no servirien gaire aquests que m’ho deien. Ara per ara el futur es negre. Amb carrera i cursant post grau sí, però sense feina de periodista.

Quan arribarà el moment? Només espero que no tardi gaire ja que crec que no he conegut a la meva paciència. De vegades penso que potser era verda i se la va menjar una vaca, tot i que ja m'ho deien:
- Marta paciència que és la mare de la ciència. Però res.

Segueixo esperant el moment que no arriba. Vaig fent com de costum.